Un dels nostres seguidors ens ha enviat aquesta magnífica ressenya, una altra opinió sobre què és DLM.

Vuit del vespre a Vallmoll. La remor del partit entre penyes que ha fet endarrerir la funció una hora encara s’escolta fora, però comença a minvar. El públic ja és als seients. Un iaio de la cinquena fila comença a posar-se nerviós. El teatre a punt, olor encara de pintura nova. Sobre l’escenari “CARPE DIEM”, el lema del teatre. Al meu costat algú pregunta. “Deu ser llatí” és la resposta. La llum entra sense aturador a la sala. Els canvis es faran a plena llum. Música de fons. Un nen que plora. El iaio de la cinquena fila va colpejant amb el gaiato el terra i alça la veu: “Aquests del teiatru no sabeu d’hores?”. Massa llum encara. Miro el rellotge, passen déu minuts. Més murmuris a la sala. Al meu costat una noia lamenta l’hora i el dia de la representació. Sonen els avisos. L’obra és a punt de començar. Música. Una veu en off parla… primers traços d’ironia que passen desapercebuts per al públic. El iaio pica de mans... Avui patirem.

L’obra es va desgranant entre forçats canvis de ritme. Arriscats com gairebé tot en la funció. Un risc que finalment funciona a la perfecció. La sensació inicial és la caiguda lliure en un avió sense motor. L’argument es va construint i l’obra finalment agafa alçada i velocitat. Els actors ens van portant pels diferents eixos que formen l’argument. Amb cada canvi aguanto la respiració. El públic segueix la trama, riu i gaudeix. Tombs inesperats, canvis de perspectiva, cops emocionals, moments de tensió i molta diversió. El temps passa volant i ja som al final. Ben treballat, arriscat, apassionat i, per tant, magnífic.

Doble ronda d’aplaudiments (res exagerat, que som catalans) i per vergonya pública... teló abans que la directora pogués sortir... bé... suposo que són els inconvenients d’una cultura tant peculiar i poc teatral.

Bé, i aquí podíem acabar. Però, en arribar a casa algú em pregunta... i què, de què anava l’obra? I jo callat... pensant. Pensant. I quan penses només hi ha dues sortides. Contestar només: “He rigut molt, era molt còmica, estava molt bé!” O bé, dir la veritat... i millor, cal escriure-la.

Bé, no us deixeu enganyar pel foc d’encenalls hàbilment plantejat des de bon començament. Tota l’obra és un joc de miralls, és com un magnífic conjunt de nines russes, unes dins les altres. Així és la història, així són els personatges, així és el teatre i així és la vida. Per això l’obra ens fa riure, però també ens parla i ens fa pensar. “No som tots així?”

És una obra agradable i divertida, però no senzilla. Un se n’adona en contemplar els primers minuts, i trobar-se enmig d’un viatge aparentment amateur al teatre més nostrat i casolà. Tant casolà que ja se’ns fa aliè. Llavors les primeres sospites i dubtes sorgeixen. Ens estaran prenent el pèl? Què està passant de veritat? Què fan? La tensió es desfà en el moment just, als deu minuts el públic es relaxa i riu, aplaudeix els primers grans números musicals. Per fi els espectador han pogut agafar-se a un clau, a un salvavides... Tot és en va. És llavors que l’espectacle es trenca en mil bocins. La fràgil línia argumental que el públic ha provat d’entreveure i de reconstruir en els diàlegs... s’esmicola. A partir d’aquí es construeix una narració diferent però fascinant. Els actors ens van empenyent per unes veritables muntanyes russes. Davant nostre veiem, amb intrèpids i magistrals números musicals, com desfilen personatges, sentiments i passions. Sorgeixen moltes preguntes, algunes plantejades amb alegria, ironia i desimboltura; i d’altres amb cruesa. Moltes d’aquestes qüestions semblen sols teatrals: Què ens mou a fer teatre? Els diners, el poder, el domini sobre l’altre, la recerca del propi jo, la cerca de redempció personal, la construcció del conte... de la mentida? Qui i què és l’actor? Un mentider que es creu la mentida que representa o un lacai que cobra per a fer el pallasso? O bé alguna cosa totalment diferent? Si la vida és un el gran teatre, si tots en som actors... llavors aquestes preguntes ens importen més d’allò que sembla.

L’obra no perd mai el to còmic, però per a qui vulgui escoltar... planteja moltes preguntes. Qui som? Potser només la falsedat, la trama, la ficció, el fum d’allò que sabem que és fals però que volem creure cert... Potser la mentida del teatre pot ajudar-nos a descobrir la veritable realitat. Els personatges van teixint amb naturalitat i molta habilitat una xarxa on la realitat i la ficció de les seves vides queda lligada. Vides particulars i diferents, còmiques i reals. La necessitat d’estimar i ser estimat, la recerca de sentit a la vida, la manca de direcció, la por o l’odi al que és diferent, la desconeixença i el terror de qui som nosaltres mateixos...

Però, repeteixo, que ningú no es mogui a error. Això és una COMÈDIA. Trobareu riures i diversió. Riureu amb i dels personatges, i entrareu de la seva ma en un món d’aparent bogeria. Benvinguts al món de la faràndula, al teatre. Això sí, si després de l’obra us volten preguntes pel cap no us escameu... Què és el teatre? I la vida? Per què fem teatre? Per què lluitem i vivim? Qui som realment?

Segurament “Aquests del teiatru no saben de temps ni d’hores”, el que sí saben és de l’art d’explicar veritats mitjançant fum i cartró pedra. Saben molt de “teiatru” i del teatre més gran que és la Vida. Són Art, disculpeu les molèsties.